Podríem dir que aquesta galàxia
en la qual ens trobem, és casa nostra. Es va formar del col·lapse
d’un núvol de pols i gas pocs milions d’anys després del Big
Bang. Forma part d’un grup de galàxies anomenat Grup Local format
per un conjunt d’unes trenta galàxies unides per la força de la
gravetat. Les dues més gran són la nostra i la galàxia
d’Andròmeda, molt similar a la nostra que es troba a uns 2,5
milions d’anys-llum de nosaltres i cap la qual ens dirigim a una
velocitat de 270 km/s, uns 500.000 km/h. Està calculat que
col·lisionarem amb ella d’aquí a uns 4.000 milions d’anys.
Té una forma d’espiral
barrada amb dos o quatre braços, hi ha diverses teories, amb un
diàmetre d’uns 100.000 anys-llum i un gruix d’uns 1.000. Al seu
centre situat cap a la constel·lació de Sagitari s’ha detectat un
gran forat negre supermassiu, conegut amb el nom de Sagitari-A i
confirmat per les seves emissions de ràdio. Si la poguéssim
observar des de molt llum, la veuríem amb el perfil d’un ou
ferrat, inflat pel centre i amb tot el seu blanc escampat pel
voltant.
Com que ens trobem situat en una braç lateral de la galàxia i bastant allunyats del centre, quan mirem en fora veiem molt poques estrelles. Per contra quan mirem cap el seu interior veiem molta més densitat d’estrelles i ens apareix una ratlla blanquinosa en cel que la denominem Via Làctia. Aquest aspecte és degut a la quantitat tan gran d’estrelles que hi ha cap a l’interior del disc que forma el nostre conjunt i que no percebem quan mirem cap a l’exterior.
Com que ens trobem situat en una braç lateral de la galàxia i bastant allunyats del centre, quan mirem en fora veiem molt poques estrelles. Per contra quan mirem cap el seu interior veiem molta més densitat d’estrelles i ens apareix una ratlla blanquinosa en cel que la denominem Via Làctia. Aquest aspecte és degut a la quantitat tan gran d’estrelles que hi ha cap a l’interior del disc que forma el nostre conjunt i que no percebem quan mirem cap a l’exterior.
La quantitat estimada
d’estrelles dins de la Via Làctia és de l’ordre de 100.000
milions d’unitats, la majoria situada en el mateix disc galàctic.
També és destacable el fet de que faci una rotació completa cada
250 milions d’anys.
Des de molt antic que es coneix
aquesta línia blanca al cel nocturn que passa per les
constel·lacions de Casiopea, Àguila, Cigne, Sagitari, Taure, Orió,
entre d’altres. Els bosquimans del desert de Kalahari a Sudàfrica
creuen que la via làctia és la columna vertebral d’un animal
gegantí que alberga el nostre món, que ho veiem des de dintre i que
quan mori l’animal, el cel caurà a trossos.
La mitologia grega va ser la que
vaig batejar la via làctia dins de la nostra cultura, tot explicant
que va ser un raig de llet que se li va escapar del pit a Hera, la
dona de Zeus, quan alletava a Hèrcules. També era coneguda pels
indis que l’anomenen Akashganga, forma celestial del riu Ganges. En
altres llengües té relació amb el camí dels ocells, el camí de
plata, el carrer de l’hivern o el camí de Santiago.
De fet fins a mitjans del segle
XX no es va tenir clar què era una galàxia. Si algú desitja més
informació que llegeixi sobre el gran debat entre Shapley i Curtis
el 1920.
Aquest
article està inspirat en el llibre «Aprender astronomia» (Ed.
Marcombo) de Jordi Lopesino
Publicat
a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº
189 del setembre de 2015
