Cometes

La paraula cometa prové de la grega kométes, que significa cabellera, que lliga prou amb una altra manera de denominar-los, estels amb cua.

Se'ls coneixen fa molts segles, els xinesos ja en parlaven, però la primera descripció correspon a Aristòtil en el 372 aC, encara que sistemàticament van apareixent cometes visibles a ull nu. Alguns autors calculen, que de mitjana, s'observa un per any. Potser el més conegut és el Halley del qual ja es coneix que va aparèixer l'any 467 aC.

Són astres del sistema solar que, en un principi, es va pensar que eren simples fenòmens atmosfèrics. Ara se sap que no és així, que provenen del núvols d'Oort, més enllà de Plutó, o del cinturó de Kuiper, després de Neptú, i que dintre del seu propi moviment, qualsevol pertorbació el fa caure cap el Sol en una òrbita parabòlica. El seu punt de partida també defineix si serà un cometa periòdic, d'òrbita curta (cinturó de Kuiper) o llarg (núvol d'Oort) o bé un cometa que només passarà un cop i no tornarà mai més.

Tenen diferents tipus de cues, fins a tres se'ls hi coneixen. La de gas, que segueix la direcció contrària al Sol, la de pols i la iònica, descoberta fa pocs anys. A partir del moment de la invenció del telescopi es van començar a detectar molts més i estudiar-los millor i conèixer que podien ser periòdics. El primer astrònom que s'hi va fixar va ser Edmund Halley qui va predir, el 1682, una nova aparició del cometa que porta el seu el 1758. Té un període de 76 anys.

Cometa Comiz02 – Autor: JC Casado

En qualsevol moment i amb un bon telescopi es poden observar fins a 200 cometes transitant pel cel. Darrerament els més vistos han estat el Hyakutake (1996), Hale-Bopp (1996), MaNaught (2007) i el Holmes (2007). El darrer pas del Halley va ser el 1986.

En els darrers 30 anys s'han llençats 11 sondes per a estudiar els cometes. Sis d'elles van anar dirigides a l'estudi del cometa Halley en el seu darrer pas. De la resta, les més conegudes són:

-Stardust (NASA) que el 2004 va prendre mostres de la cua del cometa Wild-2 i les va portar a terra

-Rosetta (ESA) que després de 10 anys de viatge va posar-se en òrbita del cometa Txiriumov- Geramisenko, el 2015, i va deixar a sobre del cometa la sonda Philae que encara l'està estudiant.

-Deep Impact (NASA) que el 2005 va apropar-se al cometa Temple-1 i li va llançar un projectil per estudiar el material que composava el cometa a través del material ejectat.

Alguns cometes han tingut finals visiblement tràgics, com el 73P/Schwassmann-Wachman que es va desintegrar el 1995 en diversos trossos que tornaran a passar cap el 2022. O el cometa Shoemaker-Levy 9 es va trencar en 21 parts per les forces de marea de Júpiter i va impactar de forma espectacular i visible damunt del planeta el 1994.

Aquest article està inspirat en el llibre «Aprender astronomia» (Ed. Marcombo) de Jordi Lopesino

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 192 del desembre 2015

Quin any el 2015 !

Encara que d'entrada us penseu que parlaré de l'extrema calor que ha fet aquest estiu, res més lluny de la meva intenció. Us vull parlar de tres esdeveniments excepcionals que han ocorregut aquest estiu dins del món de l'astronomia.

1- La sonda Dawn llançada per la NASA el 2007, que primer va anar a estudiar l'asteroide Vesta durant 14 mesos a partir del 2011 en que hi va arribar i que a finals del 2012 va emprendre nou viatge fins al planeta nan Ceres on aquest març del 2015 va arribar i a on es quedarà orbitant de forma definitiva. Entre les primeres imatges fetes a 46.000 km de distància s'aprecien un parell de punts blancs brillants dins les parets del volcà Occator com a més destacats, de 90 km de diàmetre i 4 km de fondària. Actualment continua prenent fotos de la seva superfície per a fer un mapa complet, on ha trobat diferències de nivell de fins a 15 km per un planeta nan 40% de la mida de Plutó i craters de fins a 160 km d'ample i 6 de fons, com l'Urvara.

2- La sonda New Horizons (NASA) llançada el 2006, va passar prop de Júpiter per agafar empenta gravitacional i va hibernar fins el gener del 2015 quan ja enfilava a Plutó. Al juliol va passar a la distància més curta, 12.500 km. Ara viatja cap el cinturó de Kuiper per a trobar-se amb l'objecte 2014MU69 de 45 km de diàmetre a on arribarà el 2019. Les fotos d'alta resolució que ens ha enviat del seu acostament al planeta nan han estat espectaculars i han entusiasmat a tota la comunitat científica.

3- El tercer esdeveniment de l'estiu i, en la meva opinió el més sensacional han estat l'aproximació de la sonda Rosetta (ESA)al cometa Txuriomov-Geramisenko on ha deixat caure, després de col·locar-se en òrbita, la sonda Philae damunt de la seva superfície.

Foto: ESA/Rosetta/Navcam

La sonda Rosetta va ser llançada des de la Guyana francès el 2004 i després de rebre assistència gravitatòria de la Terra, per tres cops, i de Mart va enfilar viatge cap el seu objectiu. En el seu trajecte també va fotografiar dos asteroides, l'Steins el 2008 i el Lutetia el 2010. Entre juny del 2010 i gener del 2014 va entrar en estat d'hibernació per estalviar energia. Després de despertar-se de nou i amb èxit va continuar la seva aproximació al cometa fins a entrar en òrbita.

El novembre va deixar caure la sonda Philae al damunt del cometa, on després de tres rebots, va quedar dipositat en una zona no gaire bona per a fer observacions. Les quals va fer durant 75 minuts abans de quedar-se sense energia. Estava a l'ombra. Posteriorment, a l'apropar-se el cometa cap el Sol i variar la seva orientació s'ha pogut recuperar i ha tornat a enviar informació. La sonda seguirà orbitant el cometa mentre s'acosta al Sol per a estudiar-lo més a fons.

Si voleu més informació us recomano la pàgina                                                 http://www.sondasespaciales.com/portada/

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 191 del novembre de 2015

Estels fugaços?

Algun cop hem vist alguna traça lluminosa travessant el cel i que no fos un avió? Si la resposta és afirmativa, segurament el que hem vist ha estat un meteor, o sigui,  un fenomen lluminós que és originat en passar ràpidament un meteoroide a través de l’atmosfera terrestre i apagar-se tot seguit, segons la definició del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Això és el que vulgarment es coneix, de forma poc precisa, com estel fugaç. Aquesta expressió, encara que sembli més romàntica, no és tècnicament correcta.

De passada ja hem introduït una nova paraula, meteoroide. Aquest és un sòlid extraterrestre que orbita al voltant del Sol, més petit que un asteroide. Així potser ja ho tenim més clar. Una pedra més petita que un asteroide al voltant del Sol, és un meteoroide. Quan entra a l'atmosfera terrestre i s'escalfa amb la fricció i es crema produint llum és un meteor. Si no arriba cremar-se del tot i arriba fins a la superfície del planeta, l'anomenarem meteorit.

Segons la definició de la Real Societat d'Astronomia amb base a Londres, un meteoroide té unes mides entre 100 micres i 10 metres. El més normal és que tots aquestes roques amb una mida inferior a 1 metre es volatilitzen mentre travessant l'atmosfera i només arribin a terra els que la superin. Dintre d'aquest objectes també tenim el que podríem anomenar com escombraries espacials, restes de satèl·lits espacials que han acabat la seva vida útil i es desintegren al perdre alçada i fregar l'atmosfera.

Alguns cops, aquests objectes al cremar deixen una traça de fum i llum per on passen, produint també un impacte acústic o explosió, tot semblant boles de foc travessant el cel.

Altres cops, quan la Terra, viatjant per l'espai, travessa la mateixa zona per la qual abans havia transitat un cometa, que havia deixat un bon rastre de partícules, a l'atrapar-les aniran cremant quan freguin la nostra atmosfera. En aquestes circumstàncies, parlem d'una pluja de meteors, doncs poden arribar a cremar a centenars per hora, excepcionalment milers, semblant una veritable pluja.

Per saber quan ha de passar la propera pluja de meteors us recomano que consulteu la pàgina d'Astrobanyoles. A la columna del costat dret ho indica. Si el que voleu és conèixer, en general, les seves dates us aconsello que mireu una pàgina a internet, ja sigui la de Somyce o la mateixa Viquipèdia. Per saber la seva importància, sempre serà una estimació, cal buscar el valor de TZH (tassa zenital horària) que indica quan meteors s'esperen per hora.

Les Leònides, al novembre, poden donar lloc a espectaculars tempestes de meteors cada 33 anys, coincidint amb el pas del cometa Tempel-Tuttle pel periheli, que han arribat fins a 240.000 observacions, com va ocórrer el 1833. Ens caldrà esperar fins el 2031 per a comprovar-ho.

Aquest article està inspirat en el llibre «Aprender astronomia» (Ed. Marcombo) de Jordi Lopesino

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 190 de l'octubre de 2015

La Via Làctia

Podríem dir que aquesta galàxia en la qual ens trobem, és casa nostra. Es va formar del col·lapse d’un núvol de pols i gas pocs milions d’anys després del Big Bang. Forma part d’un grup de galàxies anomenat Grup Local format per un conjunt d’unes trenta galàxies unides per la força de la gravetat. Les dues més gran són la nostra i la galàxia d’Andròmeda, molt similar a la nostra que es troba a uns 2,5 milions d’anys-llum de nosaltres i cap la qual ens dirigim a una velocitat de 270 km/s, uns 500.000 km/h. Està calculat que col·lisionarem amb ella d’aquí a uns 4.000 milions d’anys.

Té una forma d’espiral barrada amb dos o quatre braços, hi ha diverses teories, amb un diàmetre d’uns 100.000 anys-llum i un gruix d’uns 1.000. Al seu centre situat cap a la constel·lació de Sagitari s’ha detectat un gran forat negre supermassiu, conegut amb el nom de Sagitari-A i confirmat per les seves emissions de ràdio. Si la poguéssim observar des de molt llum, la veuríem amb el perfil d’un ou ferrat, inflat pel centre i amb tot el seu blanc escampat pel voltant. 

Com que ens trobem situat en una braç lateral de la galàxia i bastant allunyats del centre, quan mirem en fora veiem molt poques estrelles. Per contra quan mirem cap el seu interior veiem molta més densitat d’estrelles i ens apareix una ratlla blanquinosa en cel que la denominem Via Làctia. Aquest aspecte és degut a la quantitat tan gran d’estrelles que hi ha cap a l’interior del disc que forma el nostre conjunt i que no percebem quan mirem cap a l’exterior.

La quantitat estimada d’estrelles dins de la Via Làctia és de l’ordre de 100.000 milions d’unitats, la majoria situada en el mateix disc galàctic. També és destacable el fet de que faci una rotació completa cada 250 milions d’anys.

Des de molt antic que es coneix aquesta línia blanca al cel nocturn que passa per les constel·lacions de Casiopea, Àguila, Cigne, Sagitari, Taure, Orió, entre d’altres. Els bosquimans del desert de Kalahari a Sudàfrica creuen que la via làctia és la columna vertebral d’un animal gegantí que alberga el nostre món, que ho veiem des de dintre i que quan mori l’animal, el cel caurà a trossos.

La mitologia grega va ser la que vaig batejar la via làctia dins de la nostra cultura, tot explicant que va ser un raig de llet que se li va escapar del pit a Hera, la dona de Zeus, quan alletava a Hèrcules. També era coneguda pels indis que l’anomenen Akashganga, forma celestial del riu Ganges. En altres llengües té relació amb el camí dels ocells, el camí de plata, el carrer de l’hivern o el camí de Santiago.

De fet fins a mitjans del segle XX no es va tenir clar què era una galàxia. Si algú desitja més informació que llegeixi sobre el gran debat entre Shapley i Curtis el 1920.

Aquest article està inspirat en el llibre «Aprender astronomia» (Ed. Marcombo) de Jordi Lopesino

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 189 del setembre de 2015

Què observar en el cel?

Fa uns dies vaig explicar com orientar-se a la nit trobant l’estrella polar –ara suposem que heu estudiat una mica les constel·lacions i ja sabeu on es troben les més importants. Ara cal fer un altre pas endavant.

Si ja tenim un planisferi, una tauleta o un mòbil amb la seva aplicació per buscar estrelles podrem saber, si hi fem bé, quina estrella estem mirant.

De totes formes amb això no hi ha prou per entendre el que estem veient, també cal saber què buscar i on fer-ho. Al cel hi ha moltes coses maques per mirar però per una persona que està començant, jo li recomanaria revisar el catàleg de Messier. Aquest senyor era un dibuixant que treballava per l’observatori de Paris fent cartes estelars. Poc a poc va entrar en el món de l’astronomia i es va dedicar a trobar nous cometes, però es va trobar que hi havia uns grups de nebuloses que el confonien i enredaven.

Així que va decidir fer un catàleg de tot allò que li feia nosa per a trobar un nou cometa. I va fer una llista, el conegut catàleg de Messier. No tots els seus objectes es poden veure a simple vista, només uns 10, altres 60 ja es poden veure amb binocles de 10x50 i per la resta ja cal un telescopi aficionat per aconseguir-ho. En ells podeu trobar una mica de tot, tan galàxies com cúmuls o nebuloses, però és una forma molt entretinguda d’entrar en l’observació astronòmica. Personalment us la recomano.

Com que el feia des de Paris, només conté objectes de l’hemisferi nord. En l’actualitat conté 110 elements, lluny dels 45 originals del primer catàleg del 1771. Ara bé, si voleu entrar més a fons us recomano un llibre d’en José Luís Comellas, un historiador espanyol aficionat a l’astronomia, que va fer un llibre, jo diria que la bíblia dels astrònoms, que es titula Guía del Firmamento publicat per primer cop el 1979. En ell explica, pas a pas, totes les coses que cal veure en cadascuna de les constel·lacions. Segons la potència del nostre telescopi podrem triar unes o altres. Però segur que quedareu satisfet, ja que ho explica amb molta claredat i senzillesa.

Un altre catàleg molt utilitzat, però ja per un nivell superior de telescopi, seria l’NGC, el New General Catalogue, amb més de 7.000 objectes relacionats i visibles des dels dos hemisferis. És molt més complet i inclou tots els objectes esmentats al catàleg de Messier. Està basat en el catàleg general elaborat per John Herschel el 1864 i ampliat per Dryer el 1880, en base a les observacions del fill de John, William Herschel.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 188 de l'agost de 2015

Observació del cel de nit a simple vista

Quan avui surts a la nit a mirar estrelles ja no és tan freqüent com abans emportar-se un planisferi. Això és un mapa del cel dibuixat sobre cartolina i amb un disc de plàstic giratori, que té unes marques a les vores, per indicar el mes i dia, que et permet adaptar el mapa a qualsevol estació i hora de l'any i et mostra les constel·lacions que en aquell moment estan visibles.

Ara el que es porta és una tauleta o, fins i tot un mòbil, amb un programa que et permet a l'obrir-lo i enfocar el cel saber el què estas veient. Amb el nom de l'estrella i el dibuix de la constel·lació a la que pertany. Això sí ha de tenir les coordenades GPS del punt on et trobes, res més, tan sols saber-ho interpretar.

Així, ara ja podem començar intentar localitzar la majoria dels objectes de cel profund visibles a simple vista. Posem per exemple de molt visibles les Plèiades a la constel·lació de Taure. Es tracta d'un cúmul obert format per estrelles joves i brillants que està situat a 410 anys-llums (al) de nosaltres. A ull nu en podem veure unes 7-8 estrelles, però si les mires amb prismàtics pots arribar a veure dins del mateix camp unes 70. Es veu a l'hivern.

A la mateixa estació també podem arribar a observar, encara que en condicions de cel net i sense lluna, la nebulosa d'Orió. Estaria per sota de les tres estrelles situades en el cinturó del Caçador, on li penjaria el ganivet. És una nebulosa que es troba a 1.300 al de distància. Amb telescopi millora moltíssim.

Si el que volem és observar una galàxia, el més adient serà observar Andròmeda a l'estiu-tardor. Cal saber ben be on es troba però es pot veure a simple vista. És l'objecte més llunyà que pot observar a ull nu, es troba a 2,6 milions d'al. Es veu com una taqueta de cotó, però la formen mil milions d'estrelles, vaja, com la nostra pròpia Via Làctia.

Un cop superat aquest nivell, el proper que us recomano és fer un passeig pel catàleg de Messier. Aquest astrònom, en Charles Messier era francès (1730-1817) i treballava a l'observatori de París, on intentava descobrir cometes. Però molts cops es trobava amb objectes que el confonien i per evitar-ho es va fer una llista de tots aquest objectes que el molestaven. I encara que sí que va trobar alguns cometes, s'ha fet més famós per aquesta llista que porta els seu nom.

Són 110 objectes de l'hemisferi nord, repartits per quasi totes les constel·lacions i que poden ser visibles al març, prop de l'equinocci en una sola nit. Es tracta de la coneguda com Marató Messier.

Aquest article està inspirat en el llibre «Aprender astronomia» (Ed. Marcombo) de Jordi Lopesino

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 187 del juliol de 2015

Què és l’eclíptica?

És una paraula que els nens ja estudien a l’escola, però que potser amb el pas dels anys hem deixat de recordar exactament. La definició és molt simple, correspon al camí aparent que traça el Sol en el seu camí pel cel. Si imaginem que una esfera gegant amb el centre a la Terra engloba tot el sistema solar, o sigui Sol i planetes, seria un cercle per on anirien passant, tots ells, al llarg dels mesos.

A més si a la mateixa esfera gegant li dibuixéssim un altre cercle que fos la projecció de l’equador terrestre veuríem que entre els dos cercles hi hauria un angle de 23º 27’. Aquest segon cercle l’anomenem equador celeste.

Amb aquests dos cercles imaginaris en el cel podem fer molts càlculs. Podem calcular les estacions. Imaginem que el Sol, circulant per l’eclíptica, es troba en el punt d’intersecció dels dos cercles i que va en direcció de posar-se a la part superior del cercle de l’equador. Així, a partir d’aquest moment de l’any el Sol circularà per aquesta zona i, per tant, il·luminarà durant més hores l’hemisferi nord que el sud.

Una altra conseqüència serà que els raigs del Sol ens incidiran més verticals sobre l’hemisferi nord que en el sud, ens escalfarem més i nosaltres anirem cap a l’estiu i al sud aniran cap a l’hivern. Quan seguint el seu camí torni a tallar-se amb l’equador celeste, començaria la tardor al nord i la primavera al sud. Els punt de tall els anomenem equinoccis, que són quan el dia i la nit duren el mateix, 12 hores.

Ens hem fixat que el Sol, a la nostra latitud, circula més alt a l’estiu que a l’hivern? Podem fer un simple observació, sempre en un lloc concret, observant l’ombra que projecta el Sol al migdia, a les 14 hores en temps civil i a les 13 hores a l’hivern. Podem fer-ho en una habitació de casa orientada cap el sud. Si ho fem els dies del solstici, 21 de juny i 23 de desembre, la diferència serà màxima. També altre observació que us recomano és de veure quan el Sol es pon i, si teniu una finestra orientada a l’oest, quin angle fa amb una porta o un passadís. Observareu una notable diferència entre la posició de la posta a les dues dates del solstici. També hi podeu fer una foto per a visualitzar-ho millor.

Per l’eclíptica també hi circulen tots els planetes. Quan mirem el cel de nit també es bastant fàcil de trobar l’eclíptica, tan si hi ha algun planeta visible com pel fet de que per ella circula la lluna. També hi podrem trobar totes les constel·lacions anomenades zodiacals, les 12. Però esteu segurs de que el Sol només circula per les 12 constel·lacions zodiacals? Jo crec que circula per 13 i tampoc està un mes dintre de cadascuna, doncs unes són més grans que d’altres. Curiós oi? Busqueu una carta estel·lar, un planisferi o busqueu per internet, veureu que també circula per Ophiucus, el caçador de serpents o Serpentari.

Aquest article està inspirat en el llibre «Aprender astronomia» (Ed. Marcombo) de Jordi Lopesino

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 186 del juny de 2015

On és l'estrella polar?

L'estrella Polar, a la constel·lació de l'Óssa Menor, ens marca el punt on es troba el pol celeste, o sigui el punt de la volta del cel sobre el qual sembla que gira la Terra. Només es pot veure des de l'hemisferi nord i no sempre ha estat aquesta estrella la que ha marcat la rotació del planeta. El pol celeste té un moviment degut a la precessió dels equinoccis que el fa voltar cada 25.780 anys. Així d'aquí a 14.000 anys l'estrella que marcarà el punt de rotació serà l'estrella Vega de la constel·lació de la Lira.

Sempre ha estat un punt de referència per a viatgers i navegants doncs, en la nostra latitud ens indica on es troba el nord, ja que no es mou de posició en tota la nit, mentre les seves companyes li van fent la volta.

No us penseu que és una estrella molt brillant, segurament el primer cop que la busqueu necessitareu ajuda per trobar-la. Però segur que un cop trobada un primer cop ja no ho oblidareu.

Si no en sabem res d'astronomia el millor que podem fer és utilitzar una brúixola. Amb ella, observant-la amb una llum vermella per no enlluernar-nos, sabrem on està el nord. Ara haurem de saber a quina alçada la hem de buscar. Com que ens trobem a Girona que està a 42º de latitud nord, vol dir que la trobarem a aquesta alçada sobre l'horitzó i això, uns 40º, és l'angle que mesuren dos pams de les nostres mans. O sigui, que sobre la línia del nord, marquem dos pams sobre l'horitzó i per allà haurem de trobar l'estrella Polar.

Per aquella zona buscarem una estrella sola, sense cap altre al tocar i que no brilla especialment. Com a molt podem trobar un altre parell d'estrelles que formen la part final del carro petit, nom amb el que també es coneix l'Óssa Menor.

Si sabem una mica d'astronomia i coneixem una mica lo més bàsic del cel, com seria l'Óssa Major, existeix un altre mètode més eficient per trobar-la. Es tracta de localitzar el carro de l'Óssa Major i agafant les dues estrelles que tanquen el carro pel darrera, Merak i Dubhe, traçar una línia recta cap el nord perllongant aquest traç, la distància entre les dues estrelles esmentades, cinc cops ens conduirà directament a l'estrella Polar.

Totes les estrelles giren al voltant de l'estrella Polar a una velocitat de 15º per hora, per tal de fer els 360º de la volta total en 24 hores. Així cada hora es desplacen un pam.

Si ens anem de vacances a les illes Canàries no veurem l'estrella Polar en la mateixa posició, estarà més baixa, a només a un pam per sobre de l'horitzó. La latitud del lloc és només de 28º. Si, per contra anem al pol nord, la trobarem just al zenit, al damunt del nostre cap.

Aquest article està inspirat en el llibre «Aprender astronomia» (Ed. Marcombo) de Jordi Lopesino

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 185 de maig de 2015

Adaptar-se a la nit

Per a fer astronomia no ens cal un telescopi, al menys d'entrada; el que sí que necessitem és tenir prou bona vista i, especialment, ganes d'aprendre, com sempre.

El nostre principal sensor és l'ull, que està compost de diferents parts, còrnia, iris, pupil·la, cristal·lí i retina, aquesta plena de sensors com els cons i els bastons. Els primers són els encarregats de la visió en color i dels detalls fins. Els bastons veuen en blanc i negre i són molt sensibles a la llum. Són més nombrosos en la visió lateral o de reüll.

Abans d'iniciar una observació astronòmica el primer que hem de fer és acostumar la nostra vista a la foscor, com qui diu seria un preescalfament. No és tan sols deixar que la pupil·la es dilati al màxim, que serien uns 8 mm, fet que ens permet ser 15 cops més sensible a la llum, sinó també permetre que es generi una substància química en els ulls, la rodopsina, un derivat de la vitamina A, que al cap de 15-30' d'estar a les fosques, ens incrementa la sensibilitat alguns centenars d'unitats. Però cal anar amb molt de compte, si després del temps d'adaptació rebem un impacte de llum blanca, la rodopsina desapareix i cal tornar a començar el període d'adaptació.

Una forma de comprovar aquesta afirmació consistiria en, després d'haver estat els 30 minuts a les fosques, tapar-se un ull amb la mà i amb l'altre mirar durant uns segons la pantalla d'un mòbil encès.

Tornar a tancar la font de llum, destapar l'altre ull i alternant la mirada amb un ull i l'altre, mirar a les estrelles i comprovar la diferència de sensibilitat que tenim entre els dos ulls. Així provarem l'eficàcia de la rodopsina i confirmarem la necessitat de fer una bona adaptació a la foscor.

Amb els nostres ulls i en condicions totalment favorables, podríem arribar a observar estrelles de magnitud 6,5, en total unes 8.500 a tot el cel. Però el normal es veure com màxim al nostre hemisferi 2.500 o menys si hi ha una mica de lluna. Ara bé en ciutats amb contaminació lumínica poder ni arribarem a veure 50, les més brillants i prou.

Per saber quantes estrelles podem veure en el cel podem fer un experiment. Ens construirem un comptador d'estrelles. Això no és més que una cartolina de mida A4 a la que li farem un forat rodó de 12 cm de diàmetre i en un lateral li lliguem, fent un foradet, un cordill d'uns 40 cm. Si estirem el braç sostenint la cartolina fins a 30 cm de l'ull i mirem a través del forat, veurem un 1% del total del cel que podem observar. Si comptem quantes quantes estrelles veiem i, repetim diverses vegades l'experiment, fent una mitjana i multiplicant per 100 sabrem quantes estrelles podem veure.

Resumint la llum vermella és l'única que no perjudica la visió nocturna i que per aprendre a identificar les estrelles, només és qüestió de temps, dedicació i paciència.

Aquest article està inspirat en el llibre «Aprender astronomia» (Ed. Marcombo) de Jordi Lopesino, us el recomano.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 184 de l'abril de 2015

Els universos d’Einstein

Quan el físic Albert Einstein va desenvolupar el 1915 les seves conegudes equacions dins de la teoria de la gravitació poc s’esperava que donessin tan de joc. Les matemàtiques que contenien, càlcul tensorial, li havien estat ensenyades per Marcel Grossmann i, es diu, que només les entenia n’Arthur Eddington, un altre matemàtic i astrònom anglès resident a la Universitat de Cambridge.

Havia trigat més de deu anys en resoldre de forma satisfactòria el problema de la gravetat i deduir un conjunt d’equacions que poguessin trobar en tots els casos com l’espai es deformava a causa de la massa i de l’energia i com s’haurien de moure els cossos per causa d’aquesta deformació.

La seva teoria va poder explicar la raó del bamboleig del planeta Mercuri de 43” d’arc per segle descobert per en Le Verrier al 1859 i que la teoria de Newton no podia explicar satisfactòriament.

Les diverses solucions a les seves equacions van començar a ser plantejades per diferents científics i cadascuna d’elles evocava un tipus possible d’univers. Així el mateix Einstein defensava, el 1917, un univers corbat, estàtic, fix i sense límit, que existís tota l’eternitat, la passada i la futura. Però les seves equacions no volien un univers estàtic i va tenir que introduir la constant cosmològica per poder frenar l’expansió.

També el 1917 l’astrònom holandès De Sitter va proposar una nova solució a les equacions incloent una variació, que la densitat de matèria en l’univers era zero. Així obtenia un univers de geometria euclidiana i d’extensió infinita. El 1922 el matemàtic rus Friedmann va proposar una nova solució que es corresponia amb un univers oscil·lant en una sèrie interminable de cicles idèntics d’expansió i contracció.

El següent científic en atacar el tema va ser el sacerdot belga Lemaître el 1927 en el que plantejava un univers en expansió i que permetia confirmar-ho pel desplaçament vers el vermell, efecte Doppler, d’aquest tipus d’univers, basant-se en els descobriments de Slipher i Hubble. Va demostrar que el món proposat per Einstein era inestable, com una agulla que s’aguanta dreta sobre la seva punxa.

El 1932 els mateixos Einstein i De Sitter, de forma conjunta, van proposar una nova solució on l’univers s’expandeix des d’un principi i ho fa eternament, encara que aquest model també era inestable. El mateix any en Tolman va proposar un nou model cíclic però on cada cicle creixia en mida i edat fins que deixa d’expandir-se i col·lapsa. El mateix any Milne, cosmòleg anglès, va proposar una solució amb un univers sense matèria i amb expansió eterna.

Una darrera aportació la va fer el físic anglès Paul Dirac el 1937 qui va proposar un model on la constant de gravitació variava amb l’edat de l’univers. Aquesta teoria no va tenir gaire èxit. De fet la que ha aportat més a la teoria cosmològica estàndard actual ha estat la del belga Lemaître. Ja veieu si en donen de joc aquestes equacions.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 183 del març de 2015

Antimatèria

La matèria és tot allò que ens envolta, ja sigui gas, líquid o sòlid. Però tota ella està formada per partícules o àtoms i aquestos per protons, neutrons i electrons.

L'antimatèria és una paraula prou coneguda en el llenguatge popular i molt més en el científic. Per a definir-la cal dir que és un tipus de matèria que en lloc d'estar formats per partícules, ho està per antipartícules. Així que ara cal definir antipartícules.

Si una partícula pot ser, posem per exemple, un protó, la partícula bàsica amb una càrrega elèctrica sencera positiva (+1), amb una massa i un moviment giratori (moment angular o spin) característics o bé per un electró, el mateix amb càrrega negativa (-1), també amb massa i spin propi.

Resulta que les antipartícules són idèntiques a les partícules en totes les seves propietats, només que canvien la polaritat de la càrrega, així del protó es passa a l'antiprotó ara amb la càrrega negativa i de l'electró a l'antielectró amb la càrrega positiva.

Si pensem que els protons estan compostos per quarks, altres partícules encara més petites, els antiprotons estan compostos per antiquarks. Igual passaria amb els neutrons i els antineutrons.

La primera indicació sobre la possibilitat de que existís antimatèria va venir després que en Paul Dirac, un físic anglès que va rebre el premi Nobel al 1933, formulés el que es coneix com l'equació de Dirac el 1928. La primera partícula d'antimatèria, el positró, va ser descoberta el 1932 per Carl David Anderson del Caltech (Institut Tecnològic de Califòrnia), qui va rebre el premi Nobel el 1936.

Més tard, el 1955, Emilio Segré, italià, i Owen Chamberlain, nord-americà, treballant a la universitat de Berkeley van descobrir l'antiprotó i l'antineutró.

Al CERN van obtenir nou àtoms d'antihidrogen el 1995 i, poc després el Fermilab en va obtenir cent. El 2011 es van aconseguir crear 300 àtoms i guardar-los durant 1.000 segons, una mica més d'un quart d'hora. De forma natural també es produeixen a les tempestes elèctriques degut a la intensitat dels llampecs.

Es creu que després del Big Bang existia tan matèria com antimatèria, però que aquesta segona es va aniquilar al xocar amb la matèria, però que per algun tipus d'asimetria entre elles, la anomenada CP per Andrei Sajarov el 1966, es viola i fa sobreviure una partícula de matèria per cada cent-mil aniquilacions entre matèria i antimatèria. Al reaccionar van produir energia en forma de fotons, llum.

Recordeu el final de la pel·lícula Àngels i dimonis on es vol fer explotar una bomba d'antimatèria robada al CERN?.

Així que semblaria que les lleis físiques del nostre univers afavoreixen l'existència de matèria.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 182 del febrer de 2015

Asteroides, bòlids i meteorits

Avui farem un repàs de tot un seguit de paraules molt lligades entre elles però amb significats diferents. Tot sabem el què són els planetes i també els planetes nans, que són quasi iguals en definició, però que tenen com diferència el que comparteixen la seva òrbita amb altres cossos, que no estan sols en ella. Els tres més coneguts són Ceres, Plutó i Eris, tots ells amb un diàmetre entre 1.000 i 2.000 km.

Després ja entrem en el territori dels asteroides, com Palas i Vesta, que tenen prop d'uns 500 km de diàmetre i es troben, com Ceres, dins del cinturó d'asteroides, entre Mart i Júpiter. Reconeguts hi ha quasi un centenar de milers. Oficialment es troben dins dels cossos menors del sistema solar i que engloba qualsevol objecte que orbiti al voltant del Sol i sigui menor que un planeta nan. Aquí entrarien també els cometes, els objectes transneptunians i els meteoroides.

Aquestos darrers són objectes que mesuren entre 50 m i 100 micres. Per sota ja només queda la pols interestel·lar. Normalment són fragments de cometes i asteroides, produïts per xocs entre ells. Ocasionalment també poden haver-se originat en planetes.

Quan un meteoroide entre en contacte amb l'atmosfera terrestre, s'escalfa i es comença a cremar. Això ocorre a uns 80-100 km d'alçada i és visible des de llocs molt distants a la superfície del planeta. Segons la seva composició produirà un color o un altre i segons la seva massa la combustió durarà més o menys i serà més gran o petita. A l'escalfar-se es comença a vaporitzar i el rastre que deixa de gas ionitzat, ben visible, és el que es defineix com meteor o més popularment estel fugaç. Si la seva brillantor és comparable a la del planeta Venus es denominen bòlids o superbòlids si encara són més brillants. La major part dels meteors tenen una massa de l'ordre de grams i la seva velocitat oscil·la entre 10 i 70 km/s.

Crater de Chixculub

Es parla de meteorits quan un bòlid arriba a tocar el terra sense haver-se desintegrat del tot. S'estima que impacten uns 100 meteorits a l'any a sobre del planeta i dels quals només es recuperen sis d'ells per a estudi. En total s'estima que el nombre de meteorits recuperat és de l'ordre de 30.000, la majoria d'ells, el 99,8% procedent del cinturó d'asteroides. De fet en cauen a diari unes 100 tones de material procedent de l'espai al damunt de la superfície del nostre planeta, però en forma de micrometeorits. Existeixen mètodes per a detectar-los, un seria passant un imant per les restes de sorres recollides d'un teulat després d'una pluja.

Els dos impactes més grans coneguts són el de Chicxulub submergit al golf de Mèxic i el Tycho a la Lluna. Per a més informació busqueu-la a la Xarxa d'Investigació sobre Bòlids i Meteorits que són a qui devem entregar qualsevol meteorit trobat per a ser investigat. Són els nostres orígens.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 181 del gener de 2015