Les estrelles neixen d'un núvol de gas que es va agregant per la força de la gravetat, formant protoestrelles, milers d'elles en un cúmul globular, que quan arriben als 15 milions de graus aconseguiran encendre les reaccions nuclears que equilibrarà la compressió que exerceix la gravetat i s'estabilitzaran. Aquestes estrelles encara que neixen bastant properes amb els anys es van separant i ara tot just s'ha identificat la primera germana del nostre Sol, una estrella que es troba a 110 anys-llum de nosaltres.
El nostre Sol té un diàmetre d'uns 1,4 milions de quilòmetres i la Terra d'uns 12.500 km. En proporció 100 vegades més petita. Ara bé la nostre estrella té una mida normal, diguem-ne que està a la meitat de les mides habituals de les estrelles.
Ara bé quan comencem a investigar si en el cel hi ha estrelles més grans de diàmetre, veiem que sí, que n'existeixen moltes de més grans i també de més petites La primera estrella de la que es va poder determinar el seu diàmetre va ser Betelgeuse, l'estrella gegant vermella de la constel·lació d'Orió. Va ser el 1920 i es va obtenir una mida que arribaria fins a l'òrbita de Mart si estigués situada en el mateix punt que el Sol. És unes 650 vegades major que el Sol. De fet el nostre Sol també arribarà a assolir aquesta mida d'aquí a uns 2.000 milions d'anys quan al consumir el seu hidrogen les seves capes exterior de gas s'expandeixin i ens arribin a rostir de calor, abans de transformar-se en una nana blanca.
Sírius, l'estrella més brillant del cel i que es veu millor a l'hivern, és el doble de gran que el Sol. Pollux, una de les dues dels Bessons és 10 vegades més gran i Aldebarà, la vermella del Taure, unes 50 vegades. Rigel, l'estrella supergegant blava d'Orió, unes 75 i Deneb del Cigne unes 200.
Però Antares, l'estrella gegant vermella i la més brillant de l'Escorpí i que es veu a l'estiu és 1.000 vegades més gran, altre és VY Cephei, una hipergegant vermella, unes 1.500 vegades major i la més gran de totes de les que s'han mesurat fins ara, altre hipergegant vermella, UY Scuti unes 1.800. De fet aquest tipus d'estrelles són les més grans i lluminoses que existeixen, però degut a problemes d'estabilitat no poden superar les 120 masses estel·lars, que correspon al límit teòric de massa d'una estrella. Amb aquestes mides quasi que arribarien fins a l'òrbita de Saturn.
Al ser tan massives tenen una vida molt més curta, entre 1 i 3 milions d'anys, res comparat amb els 10.000 milions d'any del Sol i quan moren exploten en forma de supernova o hipernova i deixen com residu de la seva vida un forat negre. El seu color ve donat per la seva temperatura superficial, que pot variar entre 3.500 i 35.000ºC depenent de si són vermelles o blaves. A la nostra Via Làctia només s'han detectat set d'aquests tipus d'estrella, la resta de les que s'han estudiat es trobem a altres galàxies.
Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 178 de l'octubre 2014
