dimarts, 1 de juliol del 2014

Activitats industrials al Serinyadell (I)


Una riera de tan poca llargada com el Serinyadell, prop de 4,5 km, sembla difícil de creure que pugui originar tanta vida i indústria al seu voltant. El més important d'aquesta és que travessa el poble de Serinyà, amb totes les seves cases i horts, però cal recordar que també han existit diferents molins com el de can Mollet, alimentat per una séquia des de les coves, can Carreres, al centre-baix del poble i el Molinot, aquest ja a la part baixa del seu curs, lloc conegut abans com veïnat de Maixella, ara de Baió, on s'aiguabarreja amb el Ser que baixa de ponent recollint les aigües de diversos torrents de la vall de Santa Pau i del veïnat del Torn, dins del municipi de Sant Ferriol i tot seguint la pendent arriba al molí de Roca a Sant Miquel de Campmajor i més avall a Serinyà. Tots dos, Ser i Serinyadell, formen part de la conca del riu Fluvià.

A part dels molins, també nodria d'aigua a un pou de glaç, el de ca n'Illa i, possiblement a dos, si la construcció que es troba al tocar de la depuradora de Serinyà, de base rodona amb un diàmetre d'uns 4 metres i uns 6-7 m d'alçada, també ho fos. Encara que hi ha qui diu que podria ser una de les torres d'un castell desconegut que en Joan B. Torroella comenta en el seu llibre La jueria de Banyoles, editat el 1928 on parlant de Serinyà, diu que era “seient de dos castells”. L'altre seria el ja conegut de Teià.

Els esmentats molins de Serinyà ja fa temps que no es troben operatius, però el que més crida l'atenció és la part coneguda com els Horts, el pla dels Horts, els Horts de l'Illa o els horts del mas Pou, situats a la part més baixa del poble, ja tocant el Ser. Actualment només uns quants avis del poble hi conreen els seus horts, però es poden descobrir en el lloc les diverses indústries que suportava el petit riu. Es podria dir que era com un polígon industrial del segle XIX. Tot comença amb una resclosa, construïda cap a finals del segle XVII, que encara que ara només serveix per regar els horts, anteriorment nodria d'aigua el molí i el mas Pou amb els seus horts, les seves basses i el pou de glaç.

Darrera pàgina del document esmentat on es cita el pou de glaç i es llegeix la data del 1681    



  























El primer document del que disposem, facilitat per la família Illa, és del 21 de maig de 1681 i és un escrit elaborat pel notari Pere Ribas en nom de l'abat de Sant Pere de Besalú. Descriu un pacte entre Joan Matas, pagès propietari del mas Matas de Serinyà i Mateu Illa, propietari del mas Illa. Aquest obté el permís per fer un rec que passa per les terres de Joan Matas. El rec anirà des del Serinyanell (sic) a les terres de Mateu Illa, a canvi de poder proveir la seva família de glaç obtingut al pou.

Ho descriu, parlant de l'aigua, textualment així i portar-la a les seves basses i fer una volta i un peu o pilar per saltar el riu i anar a les seves basses i on vulgui, però que del pou de glaç que a prop li doni tot el glaç que necessiti a ell i els seus tots els anys i per sempre els dies de festa major de ma casa com són Roser, batejos i altres...

Tenint en compte que la llinda del mas del Pou indica que Mateu Illa me fecit 1685, que l'escriptura esmentada és el 1681 i la llinda del pou indica el 1680 com data de finalització, sembla coherent suposar que totes aquestes construccions es deurien aixecar properes en el temps. Igualment l'aqüeducte i els dos pilars que conduïen les aigües fins a les basses.
El mas Illa del Pou de glaç cap a 1930

La resclosa en el marge dret del torrent està descrita en el registre de la Propietat de Banyoles com una presa de tierra de losas de cinco metros de largo por ocho centímetros de ancho y ochenta centímetros de altura en su centro. De dicho enlace arranca una tuberia de cemento de veinte centímetros de diámetro y seis metros quince centímetros de longitud, con seis registros de salida de agua. Volumen de agua aprovechable 3,20 litros por segundo. Això equival a 192 litres/minut, 11,5 m3/hora o 274 m3/dia.

Per a fer aquesta distribució tenia un sistema de recs que li permetia conduir l'aigua a tots aquestos llocs. Fins i tot, per a passar a l'altra banda del Serinyadell salvava un desnivell de prop de 10 metres amb l'ajut d'un aqüeducte del qual encara queden les dues pilones que suportaven la canal que portava l'aigua a les basses per a glaçar-la. Després, calia portar el glaç fins al pou per a conservar-lo, que tot plegat es trobava a uns 30 metres de distància.

El mas del Pou tal com se l'identifica al registre de la Propietat consta de setze vessanes de terra de pan llevar, o sigui de secà per conrear cereals, on es troba la casa de planta baixa i pis, ocupant una superfície de 260 m2. Una part equivalent a una hectàrea, unes cinc vessanes, tenia el dret de rec de la resclosa abans esmentada. També posseeix una peça de terra de set vessanes en el lloc conegut com Camp del Ser. Recordem que aquest mas és visible des de la carretera de Serinyà a Besalú al costat dret una mica abans de creuar el riu Ser en direcció nord, encara que actualment es vegi una mica abandonat.

Segons un document facilitat pels actuals propietaris, la família Illa, el mas fou construït per en Mateu Illa al 1685, tal com es pot llegir a la llinda que hi ha a la porta principal, i en el pou va ser ajudat pel seu sogre, en Pigem de Camós, segons informació aportada per la família. La casa es troba descrita en el llibre Patrimoni del Pla de l'Estany editat pel Consell Comarcal el 2005 dins de l'inventari històric i arquitectònic de la comarca, així mateix com el pou de glaç.

Les basses per a glaçar l'aigua, tal com hem dit, estaven alimentades per una conducció que venia de la resclosa i passava per l'aqüeducte construït per salvar el desnivell del riu Serinyadell. Es tractava de dues basses rectangulars d'uns 15x3 metres que intentaven estar protegides del sol de l'hivern i del vent per dues parets, situades al costat sud, per evitar que el glaç s'embrutís. Era una bassa d'un pam de fondària feta de còdols i terra, segons li va explicar en Joan Corominas Portella a en Joan Pontacq en una entrevista feta el 2004 i les parets estaven separades uns 4 metres més o menys. Aquí es congelava l'aigua i posteriorment es portava fins al pou per a la seva conservació.

El pou, tal com es descriu en el llibre esmentat, és rodó amb un diàmetre de 6 m i una alçada fins a la boca de càrrega de prop de 8 metres, d'ells uns set enterrats al sòl, i coronat per una coberta de volta semiesfèrica que l'enlaire 3 metres més. Aquest pou ple fins a la boca ofereix un volum de 226 m3. Suposem que la meitat del volum fos glaç i l'altre palla i brancam per aïllar-lo. Segons la família propietària, calien 40 jornals per omplir-lo, per tant cada jorn empouaven uns 3m3, que seria la producció diària si es podia glaçar i empouar aquesta quantitat d'aigua. El cost d'emplenar el pou sortia a 130 pessetes en total, o sigui que comptant que un mosso cobrava 4,50 pts al mes, suposant que fes 25 jornades al mes, podrien treballar 18 persones si feien la feina en un mes. Si la feina d'empouar durava quatre mesos, podien estar lligats a fer-ho només 4-5 persones, entre ells els que tallaven o serraven el gel, qui carregava i transportava al pou i els que el descarregaven i l'endreçaven a lloc.

Cal recordar que a la nostra comarca existeixen diversos pous de glaç però amb la coberta íntegra només dos, aquest i el restaurat de Palol de Revardit.

Dintre del pou també hi devia haver un desguàs per eliminar l'aigua que es produïa al desglaçar parcialment el gel i que calia conduir cap al Serinyadell, aquesta conducció deuria fer uns cinc metres de llarg fins a entregar al talús que aboca al riu. Per ara no s'ha pogut trobar aquest desguàs.

- Article publicat conjuntament amb Rosa Cortada
Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 969 del juliol 2014