dijous, 3 d’abril del 2014

Can Laqué, una fàbrica de ciment (II)


Altres dades trobades i relacionades amb la fàbrica de can Laqué són les altes i baixes registrades al Libro de Registro de Altas, on el:

  • 1921 apareix una fàbrica de porcel·lana a nom de Vicente Laqué situada al mas Verdaguer amb 4 forns per a guix (correspon al mas situat al davant de la comissaria dels mossos, l'actual Mas de Nit)
  • 1921 juliol, Duran, Laqué i Cia al carrer Figueras un horno de ladrillos de 210 cm
  • 1923 abril, V. Laqué Carbonell, calle del Término, un carro y 2 caballerías más un horno continuo de yeso
  • 1924 abril, Arpa, Laqué y Duran al carrer de Figueras un horno continuo de 210 cm
  • 1925 juliol, Teresa-Morera Vda. Laqué, calle Término, un auto camión de 18 HP



Registrades com a baixes apareixen el :

  • 1922 abril, Duran Laqué y Cía. Calle Cementerio o de Figueres, un horno de ladrillos
  • 1924 març, Barceló, Laqué y Duran al carrer de Figueres un horno continuo de 210 cm



Va comprar el pissarrí al trenc del Cimà fins a la Creu de la Missió i amb aquest material va engegar el molí. Posteriorment va comprar una pedrera de margues a la carretera de Sant Miquel una mica abans d'arribar al Salt del Matxo, on encara es pot veure una bona part del que va ser la pedrera i una altra cap a can Puig. El 1919 tenia 13 obrers a la fàbrica de ciment.



També va agafar un altre saltant d'aigua al carrer de Girona, prop de la farmàcia Alsius, que havia estat una fàbrica de pells abandonada, on deurien moldre farina tal com es comenta més avall. Es va fer soci d'en Duran en una bòbila situada on més endavant hi hauria el camp de futbol del Centre Parroquial i després els bombers de Banyoles, a la Ronda Fortià amb el carrer de Sant Martirià. El 1919 tenien 3 obrers.
Anunci de la fàbrica de "cemento y yeso" de 1910-15



Els dos saltants surten reflectits al llibre de Joan Vidal sobre L'estany de Banyoles publicat per l'editorial tipogràfica La Económica el 1925, un a nom de Vda. de V. Laqué, referit a una indústria de ciment, que tenia un saltant de 5,16 m amb un cabal de187 l/s i estava situat a la riera de Sant Miquel. El segon estava a nom de Laqué i Gratacós, que es dedicaven a gàbies i farina, saltava 3,27 m i tenia un cabal de 198 l/s al rec Major.



Tenia 13 cavalls, que reparava el seu parent Massanella, per portar els carros carregats amb material cap a Girona i carregar-los al tren cap a Barcelona (caldria data). Tant enviava ciment per vendre com guix, calç o sorra. El 1917 va agafar la representació de l'agència de transports Aixelà amb despatx a la plaça de la Constitució 32 i al seu mas de Terme 108, segons consta a la Gazeta Banyolina del 9 de setembre de 1917. El 1919 tenia 5 obrers .



Va presidir la Lliga Catalana a Banyoles segons indica el setmanari La Defensa el set de febrer de 1909 i l'octubre del mateix any apareix com regidor a l'Ajuntament, fins que el 1915 deixa de ser-ho. També va estar lligat al Sindicat Agrícola en el moment de la seva refundació amb Mn. Dausà cap el 1913. Segons informa la revista Horizontes el juny de 1970, també va ser alcalde del barri de can Puig el 1897. El 1910 era president de la Comissió municipal d'aigües.



Com a curiositat també destaca la notícia apareguda al Setmanari de Banyolas del 30 de juny del 1912 on indica que “El Sr. Laqué salva a 4 nenes que havien caigut al rec de Sotamonestir a casa seva” o l'entrevista feta a en Josep Costa Pau apareguda a la Revista de Banyoles del juny de 1981 on recorda que “va començar a treballar el 1919 amb 13 anys, on el seu pare en Martí Costa era encarregat i que tenien dues pedreres, la del Cimà i altre de calç a la vora de can Puig, al Pla de Canaleta”.



Una altra curiositat trobada a l'hemeroteca de l'Arxiu Comarcal és un Butlletí Sindical del 23 de desembre de 1917 on surt una nota, escrita per en V. Laqué, que desmenteix una notícia que deia que venia el ciment a 1 pesseta els 40 kg. ja que, segons afirma, el ven a 75 cèntims. Igualment es pot trobar a diversos Butlletins Municipals com aquest del 30 de setembre de 1917 on parla de “daños producidos en el pavimento de la plaça de Santa Maria y calle Nueva por los carros de V. Laqué por su excesivo peso. Se desviaran por la calle dels Valls” o altre del març del 1918 on “els veïns del carrer de Sant Martirià cap el cementiri vell es queixen de que fa malbé la cuneta i entra aigua quan plou. L'Ajuntament l'adverteix de que li posarà una multa”



Anunci a "Agricultura Casolana" de 1922
El seu nét, en Jordi Gratacós Laqué, recorda que anaven a Maià en camions a buscar guix i a Castellfollit a a buscar material per a fer ciment ràpid, unes margues cuites com el ciment romà que prenen en 5 minuts segons la temperatura de treball. Entre 1940-55 van treballar a poc gas. Fins al 1950 encara anaven a Girona i a can Puig per calç. Posteriorment treien material de ca n'Ordis i després al costat de can Tarradas, a la pujada de la Creu Roja. El 1962 van portar pedra de calç per a restaurar el pont de Besalú. També disposaven de magatzem de sorra i grava. I que van tenir una bona època, a partir del 1955, quan va començar la febre de construccions a la Costa Brava, tenien 17 treballadors, es va electrificar la planta el 1960 i es va posar un molí horitzontal de boles de 5 m de llarg i 1,25 m de diàmetre, compartimentat, fet en ferro colat i amb boles d'acer que trencava el material. Aquest molí feia molt de soroll.
Logotip de l'empresa
Tenien només un salt operatiu, dels dos existents, per manca d'aigua. Hi havia 4 forns, dos per a ciment i dos per a calç. Del molí, el material anava al forn i després s'ensacava, tant d'un producte com de l'altre, en sacs de roba de 40 kg, que normalment es portaven els mateixos paletes. Als forns cremaven carbó, però durant 15 anys van estar aprofitant l'escòria de can Torras del paper de Sarrià. En portaven cada dia 10 tones en camions i obtenien entre 15 i 20 tones de producció diària. Estem parlant de cap al 1950.



Anunci al Butlletí Sindical de 1919
Però que la creació d'un nou tipus de ciment més ràpid que els tradicionals ja que només triga unes 2-3 hores en assecar, l'anomenat Portland, va ocasionar que tanquessin 52 fàbriques a Catalunya. El molí de can Laqué va tancar definitivament a finals dels anys seixanta.

Breu història del ciment



A l'antiga Grècia ja usaven toves volcàniques per preparar un tipus de ciment que permetés lligar les pedres que utilitzaven per a la construcció. Més tard els romans ja van començar a fer edificacions i muralles fent servir el que ells anomenaven opus caementicum que no era més que una barreja de morter, normalment algun tipus de calç barrejada amb sorra i runes i mesclat amb aigua per endurir-la i fer-la més resistent. Inclús tenien una barreja que els permetia utilitzar-lo sota l'aigua, com a Cesàrea (Líbia). Així s'explica que hagin pogut construir edificacions tan notables com voltes i cúpules així com algunes parets del Coliseu. Dintre de les nostres contrades, les muralles d'Empúries són testimoni d'aquest tipus de construcció, fetes cap el segle I aC i que encara es poden contemplar.



De la terra poden obtenir diversos materials que segons la seva composició emprarem per a un o altre servei. Així trobem el guix, la calç, les margues o xalió i l'argila. Aquesta darrera s'utilitza bàsicament per a fer ceràmiques per tractar-se d'un material plàstic que s'estova en contacte amb l'aigua i que endureix a l'escalfar-se a 800ºC, quan la torna a perdre de nou. És un silicat d'alumini hidratat.

Foto de can Laqué cap el 1965 vista des de la paret de la Cooperativa.                   L'estructura cilíndrica correspon al forn


Però el que a nosaltres ens interessa són els altres materials, començant per les margues o xalions que són carbonats càlcics i magnèsics barrejats amb argila, que solen provenir d'orígens nummulítics. Els nummulits eren petits animalons amb clova calcària que vivien aquí fa milions d'anys, quan aquestes terres eren mars, que al morir varen caure al fons del mar i amb els moviments tectònics ara trobem com fòssils a les muntanyes i que són els que han proveït els terres calcaris.



Quan es trituren les margues fins a obtenir pols i se'ls fa un tractament tèrmic en el forn fins a 800-1000ºC s'obté el ciment que és el morter bàsic que un cop es barreja amb aigua endureix. El procés que es produeix en el forn bàsicament és la descarbonatació o pèrdua d'anhídrid carbònic, així com la deshidratació o pèrdua d'aigua.



Si el producte inicial, a més de margues, conté una part petita d'argiles i a més s'escalfa més del compte es pot obtenir, per fusió dels components originals, un nou producte anomenat clínquer que és un pas previ al ciment portland. Aquest s'aconsegueix barrejant-hi una petita part de guix (sulfat càlcic) per endurir-lo millor. Si a més hi afegim grava o sorra, encara farem una barreja més dura que serà el formigó. Si aquest duu barnilles de ferro en direm formigó armat.

Anunci a la revista Setmanari de 1910

El més conegut de tots segur que és el ciment tipus portland. Va ser inventat i patentat per un anglès, John Aspdin a Anglaterra al 1824 i el seu nom prové de la seva semblança a un tipus de roques que existeixen a l'illa de Portland al comptat de Dorset. Res a veure amb la ciutat de Portland a Oregon (EEUU). Prèviament el 1796 en James Parker havia registrat un altra tipus de ciment anomenat “ciment romà” que obtenia molent terres calcàries i argiles i sometent-les a tractaments tèrmics.



Per contra la llosa de travertí, també feta de carbonat càlcic, no serveix, és molt dura i no es pot coure per transformar-la en calç.


Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 966 de l'abril 2014


dimarts, 1 d’abril del 2014

Els noms de les constel·lacions


Es defineix una constel·lació com el conjunt d'estrelles que sense tenir cap relació entre sí, formen un dibuix imaginari en la volta celeste que ens serveix com recordatori de la seva posició i del seu nom. Antigament era molt important reconèixer les estrelles doncs al no existir rellotges, la gent del camp sabia quan havia de plantar en funció de la posició dels estels. En els cas dels egipcis sabien que quan sortia Sirius prop d'Orió per l'est estava a punt d'arribar la crescuda del riu Nil.

Ja els mesopotamis miraven el cel de nit, però van ser els egipcis, en particular Ptolemeu qui amb el seu recull del coneixement de la ciència del seu temps, s.I d.c., en el llibre Sintaxi Matemàtica, anomenat després pels àrabs Almagest va nomenar per primer cop les estrelles. En aquest llibre va identificar 1028 estrelles agrupades en 48 constel·lacions.

Tot sembla que les del Lleó, Toro i Escorpí ja eren utilitzades pels mesopotamis fa 6.000 anys per motius religiosos, encara que potser no tenien els mateixos noms. En paral·lel als grecs, a la Xina i l'Índia es va desenvolupar una altra astronomia, però que no ens ha arribat fins a nosaltres, que va ser la grega traduïda pels àrabs.

En l'actualitat el nombre de constel·lacions reconegudes per la Unió Astronòmica Internacional és de 88. Lògicament les 40 darreres van ser afegides a partir del segle XVII, quan els mariners occidentals van començar a navegar els mars de l'hemisferi sud i es van trobar que hi havia altres agrupacions d'estrelles que eren del tot desconegudes. Així astrònoms com Brahe (1), Bayer (12), Plancius (4), Hevelius (7) i Lacaille (17) fan crear nous noms moderns per a les noves constel·lacions. Si mireu en un mapa celeste veureu que el nom de les constel·lacions australs corresponen tots a objectes moderns que el grecs no tenien.

Les més grans són les de la Hidra, la Verge i l'Óssa Major que ocupen un 3% cadascuna. Les més petites són la Creu del Sud, el Cavallet i la Sageta amb un 0,2% de la volta celeste.

El posar noms a les constel·lacions era només una regla mnemotècnica sense que impliqués cap relació entre les pròpies estrelles que es poden trobar molt lluny físicament una d'altra, cosa que notaríem si les poguessis veure des d'un punt de vista lateral.

Alguns cops s'utilitzen asterismes per ajuntar estrelles i recordar-les, però no són constel·lacions reconegudes, sinó simples agrupacions d'estrelles més brillants del cel que formen alguna figura però que poden pertànyer a més d'una constel·lació. Aquest seria el cas del triangle d'estiu que agafa les tres estrelles més brillants de Cigne, Lira i Àguila, el cassó, la part més visible de l'Óssa Major o el quadrat de Pegàs que agafa una part d'Andròmeda.

Ara espereu tenir una nit clara i sortiu a practicar. A veure quantes en reconeixeu. Ànim.


Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 172 de l'abril 2014