dissabte, 1 de març de 2014

Can Laqué, una fàbrica de ciment (I)


El que en el darrer segle XX era conegut com el molí de can Laqué o de can Vicentó ja es troba documentat, tal com ens explica en Guerau Palmada, l'any 1389 quan era conegut com el molí del mas Bou, propietat d'en Guillem Bou. Posteriorment el van heretar els Pou i més tard les terres van ser propietat, el 1619, de Mn. Grau Bassedes, qui el 1685 encara era propietari del molí. El 13 d'octubre de 1752 consten com a propietat del clergue, abans jurista, Antoni Ferrer i Roig i el lloc conegut com el molí fariner del mas Ferrer, o sigui, l'antic del mas Bou. 
Text del manuscrit de la Concòrdia del 1685

Aquest molí també surt esmentat a la Concòrdia sobre les aigües de l'Estany del 1685 com molí de mas Bou, avui d'en Bassedas i el posseeix en Joan Ferrer, avi d'Antoni, situat en el mateix rec de la riera Vella, tal com diu el propi text.

L'Antoni Maria Rigau també l'esmenta en el seu llibre “El teixit de la memòria” quan, referint-se a l'opuscle titulat Aguas de Bañolas editat per l'Ajuntament l'any 1907 i que comprèn “Ordenanzas de Aprovechamiento de las aguas de la Villa de Bañolas”, diu: El rec nº 2, el d'en Teixidó, que corre quasi paral·lel al núm. 1, mou inicialment la roda que fa funcionar la fàbrica de xocolata de la Vda. Torrent (“Proveedora de la Real Casa”),... després la farinera Sorribas,... can Rabassa i ... “Un rodet vertical, uns dos-cents metres més enllà, dóna moviment al molí de ciment de Vicenç Laqué (Vicentó)...”

Text del 1907 sobre "Las Ordenazas de las aguas"

Igualment en el mateix conjunt de documents, surt referit en el mapa d'en Ramon Gusiñer elaborat per encàrrec de l'Ajuntament de Banyoles entre 1904 i 1905 per tal de controlar la utilització de l’aigua de l’Estany per a les indústries i per a regar. En aquest mapa es refereix al salt d'aigua del molí de ciment amb la lletra G i també menciona una propietat de secà amb el número d'ordre del plànol 151 dins de la “Zona segunda” a nom de Vicente Laqué. (foto mapa Gusiñer)

La primera notícia que es té a Banyoles sobre ciment és la constitució d'una societat mercantil col·lectiva per a la fabricació i venda de ciment hidràulic sota la raó social “Codina, Vila i Carreras”, formada el 29 d'agost de 1876 i que venia el seu producte sota la marca “La Bañolense”.

                                       Mapa d'en Ramon Gusiñer del 1904-05 on es veu, a la part baixa,                                        el Monestir i  amb la lletra G el salt de can Laqué


El 1879 la societat apareix amb el mateix nom, però els seus socis han canviat, ara són Codina, Roura i Brugada, els del can Teixidor del Terme. El 1880 ja apareix en el Libro de los sugetos matriculados en el comercio de la vila de Bañolas una fàbrica de ciment a nom de José Codina y Cía. Hem d'esperar fins al 1885 en que es troba el primer registre, en el mateix llibre, a nom de Vicente Laqué.

Segons el Butlletí d'Informació Municipal de Banyoles del novembre del 1980, transcrivint l'Acta Municipal corresponent a la sessió del dia 11 de novembre del 1880, un segle abans, diu que per als estudiosos de l'estadística industrial banyolina anotem que «los señores Güell y Vilaseca» demanen permís «para construir una máquina de vapor de la fuerza normal de cuatro caballos, en ayuda y para dar movimiento a un molino de cemento en el término de esta Villa». No sabem si aquesta màquina va tenir relació amb el molí d'en Laqué.

Aquest home, Vicente Laqué Carbonell, va néixer a Sarrià (Barcelona) el 1860 i va morir a Banyoles l'11 de febrer de 1920 als 60 anys, tal com consta en els llibres parroquials de Santa Maria, on s'indica també que era fill de Jacint i Teresa. Va arribar a Banyoles cap al 1880, sembla que acompanyat de la seva germana petita Pilar i la seva madrastra Júlia Serra, segons ens informa en Josep Grabuleda.

Es va casar amb la Matilde de Monclús Torres i van tenir onze fills, dels quals només en sobrevisqué una filla, Dolors, nascuda l'octubre de 1900 i que es va casar el 1925 amb en Francesc Gratacós Massanella (1895-1972). Aquest era músic i compositor de sardanes, com el seu germà Enric, i va estar durant 17 anys a l'orquestra del balneari de Vichy Catalán. D'aquest matrimoni van néixer dos fills, el 1923 la Dolors i el 1928 en Jordi. Ella es va casar amb en Lluís Pau Soler, fill de Banyoles amb arrels a Besalú, el 1946 i van tenir tres fills. En Jordi es va casar amb la Dolors Teixidor de Banyoles i d'aquest matrimoni van nèixer dos fills.

                                     En Vicente Laqué amb la seva dona Matilde de Montclús i la filla                                     d'ambdós Dolors, cap a 1910. (Foto Família de Dolors Gratacós)

La Matilde va morir la nit del 13 al 14 de novembre de 1915, segons indica la Gazeta Banyolina del mateix mes, als 57 anys d'edat. Al cap de quatre anys, el 31 de juliol de 1919, en Vicentó es va tornar a casar amb la Teresa Morera, vídua de Branyas, segons va publicar el Butlletí Municipal de Banyoles del 31 de desembre del mateix any. Aquesta dona era la seva neboda i tornava de viure a Mèxic amb els seu marit i quatre fills, però en la travessa el seu marit va morir i en Vicente, o Vicentó, com se'l coneixia popularment, la va acollir a casa seva, quan ella tenia 35 anys.

Segons ens explica la néta d'en Vicente, Dolors Gratacós Laqué, ell va venir a Banyoles per fugir de Barcelona, davant la negativa de la família Monclús a la seva proposició de matrimoni amb la seva filla Matilde. Quan va arribar a Banyoles es va quedar sorprès que tanta gent visqués del conreu dels alls. D'aquesta manera es va interessar per aquest negoci i va comprar, amb els seus estalvis, unes terres per plantar-ne, així com les quatre cases que l'envoltaven, molt velles, que conformen l'actual can Laqué a la propietària que era na Rosa Ferrer, vídua de Joaquín de Carles, al carrer del Terme nº 3. Es veu, comenta la Dolors, que també li va seduir el funcionament del molí, una novetat per a ell, en el qual dues moles aixafaven tota classe de materials gràcies a la força exercida per l'aigua.

Sembla que el negoci va anar bé i es va veure capaç per tornar a Barcelona i demanar, per segona vegada, la mà de la Matilde, cosa que va aconseguir.

El negoci semblava anar endavant, va participar com a soci fundador del Sindicat Agrícola, precedent de l'actual Cooperativa i va actuar-hi de secretari. Posteriorment sembla que va contactar amb Mn. Dausà el 1913 i també amb un veterinari, en Jaume Massanella, amb qui posteriorment emparentaria. La ubicació del sindicat era el molí de can Rabassa, que abans havia estat una fàbrica tèxtil, la d'en Ribó y Cía., on en Vicentó hi va treballar com a administratiu.

Quant a als alls sembla que els enforcaven al pis de dalt del seu habitatge del carrer del Terme, en un terrat on hi van arribar a treballar fins a 15 noies, recorda la Dolors.

Com a curiositat cal indicar que en Vicente Laqué també apareix com a membre d'una tripulació d'una regata de rem a l'estany el 1883.

En algun moment es va dedicar a muntar molins de moles de pedra en saltants d'aigua per a triturar materials. Probablement a partir d'aquest fet va començar a entrar en el tema del ciment i el 1885 ja apareix com propietari d'una fàbrica de ciment al seu nom, per haver comprat a en Josep Roura Farrerós la seva participació en la societat cimentera d'en Codina, que incloïa les cases 107 i 108 del carrer del Terme i el molí fariner amb el numero 109, així com mitja vessana de terra de regadiu.

Segons comenta la seva filla, va comprar quatre moles d'una pedra molt massissa, diu que era del Pirineu i les col·locaren en un encaix d'un cilindre de ferro. A la sortida hi havia un vis sens fi i una corretja de gots que portaven el gènere fins a l'ensacadora, on un operari controlava el pes en una bàscula.

El 1890 paga impostos per una fàbrica de ciment amb un forn intermitent, això s'interpreta com que no estava en marxa de forma continuada sinó que l'encenien i apagaven en funció de la feina que hi havia. El 1893 sembla ser que és soci amb Rosa Ferrer de Carles, dona de Joaquín de Carles, propietària de 2/3 de la companyia. El 1896 apareix a la contribució industrial una fàbrica de porcellana al seu nom amb un forn fixe per fabricar ciment al carrer del mas Sala, a sota de l'actual can Laqué, de la qual es dóna de baixa el 1914 quan dóna d'alta una fàbrica de guix al mateix carrer. En aquestes terres del mas Sala a la seva entrada, antigament, hi havia hagut una pedrera.

L'any 1893 surt una notícia a un diari carlista que s'imprimia a Girona, El baluarte: periódico tradicionalista. En el seu número 120 de l'11 d'octubre d'aquell any diu “ el divendres passat un jove de 15 anys que treballava als forns de la fàbrica de Vicenç Laqué va caure enmig del foc, però un altre jornaler va agafar-lo per una cama "con todo salió con graves quemaduras." El jornaler es va submergir en aigua i va empitjorar-li l'estat. El ferit va ser traslladat a l'Hospital”.

Agraïments - Dolors i Jordi Gratacós Laqué i les seves famílies

Publicat a la "Revista de Banyoles" en el seu nº 965 del març 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada