Aquesta hipòtesi
publicada a la revista Nature al 2005 per quatre científics no gaire
coneguts vol desenvolupar un model de l'evolució dinàmica del
sistema solar des del moment en que ja estaven formats els vuit
planetes actuals uns 500 milions d'anys després de la seva formació.
Tot va començar quan es
van estudiar unes partícules recollides per la sonda Stardust que va
passar darrera el rastre del cometa Wild2 al 2004. Observant-les sota
un microscopi electrònic es va veure que contenien minerals exòtics,
com nitrur de titani i tungstè que només es podien haver formats a
les rodalies del Sol i per sobre de 1.700ºC. Com és possible que un
cometa fred continguin aquestes partícules d'origen tan calent?
Segons l'esmentat model
quan el sistema solar es va estabilitzar, aquests planetes orbitaven
en cercles molt propers, trobant-se Neptú més interior que Urà tot
voltant el Sol. Per la part exterior hi orbitava tot un seguit de
deixalles planetesimals de roca i gel. Com conseqüència
d'atraccions gravitatòries entre els planetes majors, Júpiter i
Saturn, aquest sistema poc estable va patir una estrebada, enviant
Júpiter una mica més cap a l'interior i els altres tres cap en
fora.
 |
| Simulació que mostra els planetes exteriors i el cinturó planetesimal |
Aquesta atracció
reiterada entre Júpiter i Saturn va fer que aquest entrés dins de
la zona d'influència sobre Neptú i Urà que els va accelerar i
enviar més enllà de l'òrbita que llavors tenien, amb el fet
addicional que Neptú va marxar més lluny que Urà. Així tota la
zona on es trobaven les deixalles de roca i gel que no havien estat
atrapades per formar part dels planetes i que orbitaven per la part
externa del sistema va ser també expulsades pels dos planetes que
van interrompre en la seva zona.
Això va ocasionar una
dispersió completa d'aquestes deixalles, incloses les de l'anomenat
cinturó d'asteroides entre Mart i Júpiter, i unes van anar cap a
l'interior del sistema solar ocasionant el conegut com a Gran
Bombardeig Tardà (GBT) i altres van anar cap a l'exterior creant els
núvols de Kuiper i d'Oort. Aquest bombardeig va durar un mínim de
100 milions d'anys i van haver grans impactes contra la Terra, inclòs
el que va originar la Lluna.
De fet, i ara encara més,
conforme anem trobant planetes a altres estrelles, ens estem donant
compte que el model que havíem pres com referència, el nostre, és
ben poc habitual en els altres sistemes planetaris.
Esperem que noves
investigacions sobre aquests nous sistemes i sobre els cossos que es
troben en els núvols de Kuiper o Oort permetin avançar, tan sigui
utilitzant telescopis terrestres o bé sondes com la New Horizons que
arribarà a Plutó al juliol de 2015.
Publicat
a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº
168 del desembre 2013
