dilluns, 27 d’agost del 2012

Tempestes solars


D’alguna forma podem dir que són bastants semblants a les tempestes terrestres però a una escala molt més forta. Pensem que en el nucli de la nostra estrella, quan es crema 1g d’hidrogen per a convertir-se en heli, només s’obtenen 0,993 g d’aquest darrer, el 0,7% de massa que falta s’ha transformat en energia segons la famosa fórmula d’Einstein, el que significa que s’han produït 50.000 kWh d’energia. I es cremen 4 tones d’hidrogen cada segon.

En aquesta reacció, a més de l’heli, es produeixen altres partícules com neutrins i positrons i l’energia es dissipa en forma de raigs gamma, o sigui fotons molt energètics i a gran velocitat.

Aquesta energia que s’ha generat en el centre del Sol intenta sortir cap a l’exterior i quan hi arriba a la seva superfície, ho fa com si fos una bombolla que explota i origina l’activitat que podem observar si anem ben equipats amb instruments protegits. Majoritàriament es poden veure taques negres a la seva superfície, degut a la diferència de temperatura entre la part que ja hi era i la que acaba de néixer. També es poden observar en les seves vores expulsions de matèria coronal, que formen com una mena de bucles que surten del Sol i que normalment tornen a caure cap a ell.

Excepcionalment la potència d’aquestes ejeccions fa que part d’ella s’escapi de l’atracció gravitatòria del propi Sol i escapi de l’estrella, marxant cap a l’espai exterior. Quan es dóna la circumstància de que en aquella direcció es troba la Terra, es quan nosaltres notem els efectes de la tempesta solar.

Una tempesta solar i com ens protegeix la magnetosfera
Els efectes més vistosos es produeixen amb les aurores, on les partícules energètiques que han viatjat amb el vent solar produït per la tempesta entren en contacte amb la magnestosfera, la capa magnètica que envolta i defensa el nostre planeta, i produeixen aquestes magnífiques coloracions al cel. Un segon efecte més perniciós són les interferències en les comunicacions entre satèl·lits, com la del 1994 i apagades generals de llum, com l’ocorreguda al Canadà al 1989.

Les aurores estan documentades des del segle V ac tal com va descriure en Plutarc i més tard Aristòtil al seu llibre “Meteorologia” de l’any 330 ac. Igualment existeixen registres xinesos, coreans i japonesos des del segle VII ac. Però la tempesta solar més important documentada va ser al descrita per Richard C. Carrington, astrònom aficionat anglès, que estava dibuixant les taques de la superfície solar al 1859 quan es va produir una gran erupció solar que a l’endemà va produir una gran aurora que es va veure per tota Amèrica del Nord fins a Panamà i va inutilitzar els pocs enginys telegràfics que hi havia en aquell moment.

Un tercer perill de les tempestes solars, que encara que no ens afecta a nosaltres directament, sí que posa en perill les vides dels astronautes que surten de la protecció que ofereix el camp magnètic de la Terra, com seria el cas de les expedicions que van arribar fins a la Lluna.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 154 de l'octubre 2012

dijous, 2 d’agost del 2012

Les grans extincions

S'entén per Extinció Massiva aquella en la qual desapareixen un gran nombre de les espècies que habiten el planeta, entre un 50 i un 90%, degut a problemes de depredació, falta d'aliment o habitat o incapacitat d'adaptar-se als canvis que es produeixen en el mateix planeta. Un altre punt a tenir en compte és que les extincions no són instantànies, les condicions desfavorables poden durar milions d'anys.

El 90% del total d'espècies que han viscut al planeta ja estan extingides. La taxa de desaparició és contínua, però no és estable, és a dir, que les massives és més ràpida i poden extingir-se moltes més espècies. Les causes també poden ser diverses i produïdes tan per elements interns del planeta, com explosions volcàniques amb els canvis climàtics conseqüents o per causes externes com xocs de meteorits o cometes. També les explosions d'estrelles supernoves prou properes com per afectar-nos en les seves explosions poden ser una altra causa externa.

Està clar que les extincions són fatals per la major part dels organismes vius en aquells moments, però per altre banda obren les portes a l'evolució i a l'aparició de nous éssers amb noves capacitats adaptatives. Segurament sense aquestes extincions en cadena no hagués tingut èxit l'aparició i adaptació dels primats a la part alta de la cadena vital, això vol dir que si els dinosaures no haguessin estat extingits no haguessin prosperat els mamífers com nosaltres.

La primera va succeir en un planeta encara sense oxigen i on només hi vivien cèl·lules que s'alimentaven dels compostos orgànics que trobaven en el medi, eren com depredadors en la recerca continua d'una presa. Tan que les fonts alimentàries no van arribar a ser suficients per a poder nodrir totes les cèl·lules i la major part d'elles van morir. Només es van salvar les que van aconseguir fer un salt evolutiu per poder sobreviure. Estem parlant de fa uns dos mil milions d'anys.

En quan a la segona extinció va ocórrer per una glaciació massiva del planeta, degut a la pròpia evolució que va permetre canviar l'anhídrid carbònic de l'atmosfera per l'oxigen generat pels organismes capaços de produir la fotosíntesi, els cianobacteris. Aquest canvi va provocar que a nivell de l'equador terrestre hi hagués una capa de gel de mil metres de gruix i tota l'aigua quedés atrapada en forma de gel sòlid, no hi havia aigua líquida.

Les següents extincions massives van ser produïdes per algunes de les causes citades abans. El que queda per confirmar avui en dia, és si ja s'ha iniciat la sisena extinció massiva, la que va començar fa 200.000 anys quan l'Homo Sapiens va sortir de l'Àfrica i va començar un nou cicle evolutiu. Serem capaços de sobreviure a la pol·lució, la sobrepesca o la tala de boscos que en 100 anys hauran extingit el 50% de les espècies amb vida actualment?

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 153 del setembre 2012