La Lluna

Feia només uns 500 milions d'anys que existia el planeta Terra, aquest estava en període de consolidació, era un lloc molt calent i tou, el seu interior era quasi tot material fos, no hi havia atmosfera ni oceans i les explosions de volcans i l'impacte de meteorits eren freqüents.

En aquest moment, fa uns 4.000 milions d’anys, es va produir una col·lisió contra la Terra d’un cos d’aproximadament un setè de la grandària del nostre planeta, que li va esqueixar una part, però que va poder capturar i convertir en el nostre satèl·lit. D'on provenia aquest cos es desconeix. Tan podia provenir de la part exterior del Sistema Solar, com ser un segon planeta, conegut com Teia, que també s'hagués format en la mateixa òrbita de la Terra i amb el qual va acabar xocant.

Ja sabem que la Lluna està fossilitzada, és a dir, ha perdut tota la seva activitat volcànica, a diferència d'altres satèl·lits que encara la mantenen. Tampoc té atmosfera ni aigua, per tant no plou. El seu terra està format per pols de roques disgregades i s'anomena regolita i la seva força de gravetat és una sisena part de la que tenim a la Terra, o sigui una persona que aquí pesa 100 kg allà en pesa 17 kg.

Impacte Terra-Lluna - Dibuix de la NASA

La Lluna per cada volta que dóna a la Terra en dóna una sobre sí mateixa, així que cada punt de la seva superfície està uns 13 dies exposada al Sol i 13 a la foscor, arribant a unes temperatura màxima de 107ºC i una mínima de -153ºC. En el mateix període de temps, uns 27 dies, dóna també una volta sobre sí mateixa, d'aquesta forma sempre ens ofereix la mateixa cara a nosaltres. De fet, s'arriba a veure un total del 59% de la seva superfície, degut al moviment de libració, com si fos una baldufa.

Les seves muntanyes són d'una alçada similar a les del nostre planeta, encara que té 30.000 craters majors d'un quilòmetre de diàmetre. Es veuen unes zones més clares i altres de més fosques. A aquestes se les anomena mars, perquè a l’antiga Grècia es pensaven que eren zones cobertes d’aigua. Les més clares reben el nom d’altiplans, però tot són impactes de meteorits i lava sorgida del seu interior.

Quan està al mínim de distància de la Terra, el perigeu, es veu com un 14% més gran i un 30% més brillant que quan es troba a la màxima separació, l'apogeu, i el fet de que quan surt plena de l'horitzó sembli més gran que quan es troba a dalt del cel, és un simple efecte òptic, perquè quan està baixa podem comparar-la amb objectes que trobem al nostre horitzó.

Cada dia es retarda uns 50 minuts en arribar a la mateixa posició del dia anterior i cada any s'allunya 38 mm de nosaltres, però gràcies a ella i pel fet d'haver estabilitzat el nostre eix de rotació i haver-nos protegit de quantitat d'impactes de meteorits, potser tenim vida a la Terra.


Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 149 del maig 2012