dimarts, 31 de maig del 2011

Microtsunamis a l'estany de Banyoles


ORIGEN I FORMACIÓ DELS TSUNAMIS
Micro-tsunamis a l'estany de Banyoles

De tan en tan escoltem a les notícies que s’ha produït un terratrèmol submarí de 8 o 9 graus a l’escala de Richter, normalment degut al moviment d'una placa tectònica i que ha originat tsunamis a diversos punts costaners allunyats de l’epicentre. Penseu en Indonèsia o el darrer del Japó.

Un tsunami (paraula provinent del japonès TSU: port o badia, NAMI: ona) és una ona o sèrie d’ones que es produeixen en una massa d’aigua del mar al ser empesa violentament per una força que la desplaça de forma vertical. Hi ha diversos motius que poden originar-lo, com terratrèmols, explosions de volcans, esllavisades costaneres o subterrànies, o l'impacte d'un meteorit. Pot començar per una suau retirada del mar i per la sobtada aparició de l’onada gegantina segons després.

Un tsunami generalment no se sent per les naus a alta mar (les ones provocades per un tsunami a alta mar són petites, de l'ordre d'algun metre i prou) ni pot visualitzar-se des de l’alçada d’un avió volant sobre el mar. Tampoc els submarinistes en immersió s'adonen de que els passa un tsunamis per sobre.




Imatges de les destrosses causades a la zona del Club Natació pel microtsunami que es va produir a l'estany de Banyoles el 22 d'octubre de 1994.
Fotografia: Fons del Club Natació Banyoles





Per què un terratrèmol al fons marí origini un tsunami aquell s'ha de moure sobtadament en sentit vertical, de forma que l’aigua sigui impulsada fora del seu equilibri normal. Quan aquesta gran massa d'aigua tracta de recuperar llur equilibri, es generen les ones. La grandària del tsunami estarà determinada per la magnitud de la deformació vertical del fons marí, o sigui, de quant metres s'ha desplaçat el subsól i de la llargada de l'esquerda formada, que pot ser de milers de quilòmetres.

Un dels llocs més habituals on es produeixen tsunamis és a l'Oceà Pacífic, amb un 76% del total. Per a fer-nos una idea prenguem la profunditat mitjana d'aquest oceà, que és de 4.000 m., fent càlculs ens donaria una ona que podria moure’s a 700 km/h, degut a la fondària del lloc i a la separació entre les crestes de les ones.

El brusc moviment de l’aigua des de la profunditat ha generat un efecte de “fuetada” cap a la superfície on produeix aquestes ones. A l'arribar a prop de la costa i haver menys fondària al mar, el volum d'aigua que forma l'onada creix en alçada i en gruix, arribant als espectaculars 30 metres de front i centenars de metres de durada.

Com que durant el seu viatge pel mar no ha perdut cap energia, doncs pràcticament no hi ha fregament amb el terra, arriba a la costa amb tota ella íntegra. Ara aquest front d'aigua va entrant dins de la terra per destruir tot el que troba conforme dura l'onada, amb tota l'energia destructiva que comporta. I quan es retira fa el mateix, arrossegant tot el que pot.

El tsunami de més força que es té registrat va ser al 1883 quan va explotar el volcà Krakatoa, situada entre Java i Sumatra, i va originar un tsunami de 50 metres de front d'aigua.

A la Mar Mediterrània, el primer del que es constància va ser al 1627 aC. quan la illa de Thera al mar Egeu (actual Santorini) va explotar amb una força cinc cops superior a la que va destruir la illa de Krakatoa. El tsunami que es va originar també va arribar als 50 metres d'alçada i va arrassar la illa de Creta, situada 105 kilómetros al sur, ajudant a finalitzar la civilització minoica, una cultura prehel·lenística de l'edat de bronze, entre els anys 3000 i 1200 aC.

De totes formes això és un fet excepcional en aquest mar, encara que també hi ha registrat ones de 10 metres d'alçada quan va explotar el volcà Stròmboli a Sicília al 2002, o de 2 metres a les Illes Balears quan es va produir un terratrèmol a l'Alger al 2003, enfonsant 70 vaixells. Està considerat que a la Mediterrània es pot produir un terratrèmol submarí potent cada 300 anys, a
causa del xoc entre les plaques tectòniques eurasiàtica i africana.

Micro-tsunamis a l'estany de Banyoles



Imatges de les destrosses causades a la zona del Club Natació pel microtsunami que es va produir a l'estany de Banyoles el 22 d'octubre de 1994.
Fotografia: Fons del Club Natació Banyoles



És clar que al nostre estany no es produeixen tsunamis, per això, degut a la seva petita envergadura els classifico com a micro-tsunamis encara que tampoc tenen origen en cap sisme. Centrant-nos aquí, en la nostra comarca i en el nostre Estany, recordem que això ha passat algun cop. Una esllavisada d'una paret sota l'aigua, arrossegant uns 8.000 metres cúbics de material, en la zona entre el Cap de Bou i el Club Natació dóna com a resultat una onada de 80 cm d'alçada que aixeca els pantalans del propi Club, inunda el passeig que el volta i posa alguna barca fora de lloc. Aquest fet va succeir el 22 d'octubre del 1994 i va ser estudiat pel professor d'Ecologia de la UdG Ramon Moreno Amich. 1

Durant segle XX es tenen comptats quatre micro-tsunamis a l'estany de Banyoles, el ja esmentat del 1994 i abans el 14 de novembre del 1965 recollit en una crónica de la revista Horizontes del 30 de novembre del 1965 en el seu número 252 on relata Extraño fenómeno en el lago. En la noche del domigo 14 del actual, acaeció en el lago un fenómeno que dejó perplejos a los habitantes de la población por su aparente rareza y su espontaneidad. Alrededor de las cinco de la madrugada ...creyendo que se trataba de una fuerte tormenta...a lo largo de unos cien metros de la orilla oriental del lago habían señales de proyección de materiales...que penetró hasta unos seis metros y con una altura de más de medio metro...




Amb aquests dos dibuixos es pot comprovar la diferència que hi ha en el moviment de l'aigua quan es produeix un tsunami. En el primer, es pot veure el moviment habitual de l'aigua, que avança en cercles sense produir inundacions en àrees elevades. En canvi, en el segon s'il·lustra com l'aigua avança recta, la qual cosa produeix que el tsunami entri ràpidament a la costa com una paret d'aigua




Un altre el 25 de maig del 1949, recollit pel Diari Los Sitios el 29 de maig pel seu corresponsal a Banyoles Antonio Barceló on explica que el pasado miércoles día 25, se produjo en el lago de Bañolas un curioso fenómeno... alrededor de las 8 de la tarde... un ruido parecido a un trueno lejano... las aguas realizaron un fuerte retroceso... dirigiéndose nuevamente hacia las orillas lanzándose sobre los paseos circundantes

I el més antic conegut, referenciat per Joan Vidal, en el seu llibre L'Estany de Banyoles, llibre recreatiu científic i històric de l'any 1925, on recull el fenomen succeit el 27 d'octubre de 1904 que l'aigua es va retirar 50 m de la vorera oriental, davant de l'horta del Sr. Díaz2, baixant els canals secs, Aquest retrocés va revertir en una onada que va envair el passeig circular i les primeres parets del carrer de la Barca, on cita al Dr. Josep Maria Mascaró qui va descriure així el fet a la revistaTopografia Médica de Bañolasal 1914.

Comparant aquests quatre fets s'observa que en tres d'ells s'especifica que van ocórrer a la vorera oriental, zona del Club, Banys o horta del Sr. Diaz, encara que també podria ser que pel fet de ser la zona habitada sigui la més fàcil de detectar quan ocorreix que no a la banda contraria, quasi només amb vegetació, tot i que enllà també arriba l'onada.

Altre fet curiós és observar que el soroll inicial es pot confondre amb el típic d'una tormenta i que en dos dels casos s'ha especificat que va haver una retirada inicial de les aigües. Caldria saber si això pot ser un fet diferencial entre causes d'onades sobtades, les que són provocades per un enfonsament del terra al fons de l'estany i les que són provocades per una esllavissada.



__________________________________________________________________

1-Diari de Girona 26-11-1994
2-Els terrenys coneguts per l'horta del Sr. Diaz es trobaven situats entre el primer front de l'estany, és a dir el passeig Lluís Marià Vidal, i els actuals carrer de la Barca i Buenos Aires, aproximadament.


Agraïments:
Joan Anton Abellán
Espai d'Interpretació de l'Estany

Article publicat a la Revista El Pla de l'Estany, editada pel Consell Comarcal, al seu nº 68 del juny 2011

divendres, 6 de maig del 2011

Factors que ajuden a tenir vida sobre un planeta


1.- Estar a una certa distància de la seva estrella principal
La nostra distància al Sol permet l’existència d’aigua líquida, si l’estrella és més petita i menys lluminosa, la temperatura serà inferior, si és més massiva, més elevada. Es denomina “Zona habitable” la zona en la qual un exoplaneta pot albergar aigua líquida, retenir una atmosfera i controlar les radiacions que li arriben.

2.- Tenir una sola estrella com font d’energia, no un sistema binari
La interacció gravitacional de tres cossos és molt més complexe que no amb dos, i en molts casos no està resolta. La majoria dels casos les solucions poden presentar qualsevol aspecte, o sigui un caos. La Zona Habitable per un sistema binari seria molt més reduïda que per un de simple.

3.- Tenir un planeta gros per capturar cossos estranys
Júpiter, planeta gegant supermassiu, té un potent camp gravitatori que ha protegit la Terra de molts impactes de meteorits que haurien pogut fer desaparèixer la vida.

4.- Tenir un satèl·lit gran per equilibrar els moviments propis del planeta
La Lluna, un gran satèl·lit al voltant de la Terra, estabilitza l’eix de rotació terrestre respecte del pla de l’eclíptica dintre d’uns valors limitats i permet tenir estacions. També ens protegeix de fortes oscil·lacions climàtiques.

5.- Tenir camp magnètic per evitar el vent solar
El Sol provoca un vent d'alta energia i el planeta degut a tenir un nucli líquid origina un camp magnètic que el defensa, frenant la velocitat del vent a la magnetosfera. Mart no té camp magnètic i per aquest motiu no va poder retenir l'aigua que tenia.

6.- Tenir una certa massa
O el que és el mateix, generar prou gravetat com per retenir l’atmosfera i que ens protegeixi de les radiacions solars no desitjables, com l'UV i d'altres.

7.- Tenir carboni degut a la tectònica de plaques per mantenir el cicle del CO2
El carboni necessari per a crear la vida i mantenir-la, es troba en aquest cicle. Les plantes atrapen el CO2 de latmosfera i lintegren a la cadena alimentària. També laigua del mar solubilitza el CO2 de laire i forma carbonats que van a parar al fons del mar. Els volcans amb les seves explosions el tornen a latmosfera, degut al moviment de les plaques tectòniques.

Totes aquestes condicions són del tot antropocèntriques, és a dir, proposen un model creat per l’home com a referència. No es té cap garantia de que qualsevol tipus de vida a un planeta extrasolar hagi de tenir aquestes condicions, doncs som conscients de que altres condicions més exòtiques de vida es poden desenvolupar, tal com podria succeir a l’atmosfera prebiòtica de Tità o als oceans pregons d’Europa, però són les que a nosaltres ens han anat bé.

Publicat a la revista "Els Colors del Pla de l'Estany" en el seu nº 138 del juny 2011